dilluns, de juny 04, 2007

ERC i les majories polítiques

Aquesta setmana hem vist com en Jordi Portabella decidia no entrar al govern de l'Ajuntament de Barcelona. És a dir, que el nou govern de la ciutat només tindrà el suport explícit de PSC i Iniciativa, 18 regidors en total. I se suposa que ERC donarà suport puntualment en funció de pactes i negociacions.

Per començar, Portabella ha apuntat que potser vota afirmativament en l'elecció de l'alcalde Hereu "per donar estabilitat". Curiós. Primer, desestabilitza. Després, es proposa donar estabilitat. Ja ho deien els antincs. Primer, crea un problema. Després, ofereix una solució. I seràs considerat el salvador.

Ara bé, aquesta decisió d'ERC, que ha creat un cert daltabaix intern i que amenaça en anar més enllà si els del Reagrupament aprofiten l'ocasió per forçar un Congrés Extraordinari, ens posa sobre la taula, un cop més, el tema de les majories polítiques.

Com a partit hem fet una aposta des de fa ja uns quants anys pel pacte tripartit. Fent-ho així, fins i tot quan no ens calia com després de les municipals de 1999, hem creat una nova dinàmica a la política catalana. Hem aconseguit que l'eix principal de les eleccions hagi deixat de ser l'eix nacional, i que les majories polítiques es construeixin en base a l'eix dreta-esquerra.

Aquest és, sens dubte, el principal èxit polític del PSC en els darrers 7 anys, des de la creació de la candidatura conjunta al Senat l'any 2000 fins a l'acord de l'Entesa que ha fet president a José Montilla, passant pel primer govern "catalanista i d'esquerres" de Pasqual Maragall.

És una estratègia de fons, aplicada amb consciència i determinació, tot i les evolucions del mapa electoral, caracteritzades pel descens de CIU i PSC i l'ascens d'ERC i Iniciativa. Està clar que els pactes tripartits de fa 7 anys quan ERC tenia 12 diputats al Parlament i Iniciativa en tenia 5, no són els mateixos que ara, però les conseqüències sí que són les mateixes.

Aquesta lògica de governs d'esquerres ha provocat, però, la lògica reacció dels dos partits conservadors, que s'estan adonant que només si s'uneixen podran vèncer un dia a les esquerres. Una reflexió que costa molt d'acceptar en el si de Convergència, però que és inevitable, donada la solidesa del pacte d'esquerres. I això és el que mostren els resultats electorals, a Barcelona (22-18), a Badalona (15-12), o a Tarragona (15-12), entre molts altres llocs.

Ara bé, aquesta lògica dreta-esquerra xoca frontalment amb allò que havien defensat històricament els nacionalistes: el Pacte Nacional. Ja sabeu allò de CIU+ERC=CATALUNYA, una pintada que va aparèixer a molts llocs de Catalunya el novembre de 2003. El Pacte Nacional, però, no només no suma a l'àrea metropolitana de Barcelona sinó que ni tant sols ho fa a d'altres grans ciutats com Girona, Tarragona o Lleida.

Per tant, si el Pacte Nacional no suma a la majoria de municipis, i al Parlament de Catalunya ERC opta clarament pel pacte d'esquerres des de fa dues legislatures, què els hi queda als nacionalistes? Esperar i veure?

És en aquest context que cal entendre la pujada de temperatura a les files d'ERC. A molts els hi costa acceptar que la lògica de la política catalana ha canviat. Ara bé, en Carod ho té molt clar. L'entrevista que li va fer el Cuní divendres va ser reveladora, sobretot quan es va referir al candidat d'ERC a Vic i al "classisme ètnic" de determinats sectors de la societat catalana, que va quedar perfectament retratat quan el Francesc Homs va referir-se al seu nivell de "montillesc" per amagar el seu pèssim domini de la llengua castellana.

Si ERC segueix en la línia de Carod-Rovira, quedarà definitivament clar que el paradigma de la política catalana ha canviat. I des del PSC la nostra feina és seguir consolidant el nou paradigma a tot arreu on això sigui possible.

5 comentaris:

Jordi Eduard ha dit...

I si hi hagués un tercer espai entre el "pacte nacional" i el "pacte de les esquerres"? Per exemple un pacte per la regeneració democràtica, un pacte pel benestar, un pacte pel canvi real, un pacte per la independència?

Jo que donar suport al "pacte de les esquerres" des del partit on milito, Esquerra, he descobert, m'heu fet descobrir que no n'hi ha prou amb fer del PSC-PSOE el partit hegemònic a Catalunya. De sempre hem cregut que el millor servei que podem fer a les classes populars de Catalunya és la constitució d'un estat propi, i això ho hem d'aconseguir amb el PSC o sense el PSC. És l'hora d'un canvi de paradigma, ben cert. I de realpolitik independentista. Salut.

Albert Balada ha dit...

Et felicito Albert, per aquesta reflexió tant acurada i que alhora sintetitza tot una reflexió intensa i extensa de la ciència política a casa nostra. De nou felicitacions col·lega i amic.

Ferran ha dit...

Hola Albert,
un anàlisi molt detallat de la siutació política catalana. Si vols compartir amb molta més gent les teves entrades, a partir d'ara ho pots fer a http://politi.cat/. És un espai on tothom interessat en la política catalana penja els links que més li agraden i entre tots es voten i comenten.
Salut i espero veure't aviat a http://politi.cat/ :-)

Ferran

Albert Deusedes ha dit...

Hola Albert,

Estic molt d'acord amb el teu post, i a més et felicito per haver sabut descriure a la perfecció, en la meva opinió, i de manera molt síntetica la situació. Descripció amb la que coincideixo plenament, tot i que segurament sóc una mica més pesimista que tu al respecte. Doncs coincideixo en l'anàlisi, però el que crec que estem veient és precisament que això canvia, que correm el risc, com a socialistes, però sobretot com a país, en caure de nou en l'eix nacionalista-no nacionalista si el rebombori a ERC acaba com sembla. Fet que tot i que potser electoralment beneficia tant la reducció de l'abstenció, com els nostres propis resultats, però que sens dubte representa un gran pas enrere pel país. Salut. Albert Deusedes.

joan ha dit...

Albert,
la politica catalan continua sent una politica autoreferencial. Parlen de si mateix, dels problemes interns dels politics. Així creixerà l'abstenció. Fer politica en el camp optim der el nacionalisme. Reduir els problemes, no a la política, no als contiguts, sino a competències... el subjecte de l'acció política sense definir l'objecte.